Les millors pel·lícules de terror del 2022


Quan acaba l'any sempre és bo fer balanç de la collita de cinema de terror i valorar la salut del gènere, les tendències i resposta del públic. El que tenim més clar és que el terror continua agradant a l'espectador, i prova d'això és la gran quantitat de produccions que han arribat a les sales de cinema, plataformes i festivals de cinema, amb títols de gran calibre i altres més independents que han sabut trobar el seu públic.


El més destacable de l'any ha estat el retorn dels assassins clàssics. Han tornat Ghostface, Depredador, Caracuir, Pinhead, Chucky i Michael Myers, i per l'any vinent torna Jason Voorhees amb la sèrie de televisió 'Crystal Lake'. Els fans d'abans continuen sent-ho, i les noves generacions s'uneixen al fenomen. És meravellós veure-ho i esperem que això continuï per molts anys. Tema a part és el resultat més o menys decebedor de les propostes, més centrades en reinventar la vella fórmula a través de nous herois i heroïnes en el context actual postmodern i 2.0, que en enriquir el corpus de les respectives sagues. En aquest aspecte, només 'Prey' i la polèmica 'Halloween Ends' tindrien quelcom a reivindicar.


També creiem que moltes de les produccions destacades d'enguany han tingut més hype que qualitat. Clar exemple és 'Smile', que reconeixem terrorífica, però és una obra que desenvolupa una història de malediccions gens sorprenent que s'ha beneficiat d'una excel·lent campanya de màrqueting que ha aconseguit modular positivament l'opinió de l'espectador més aborregat. També 'Barbarian', que tot i tenir moments brillants no deixa de ser un altre bluf degut a la seva irregularitat narrativa. Igualment toca parlar de 'Prey', que sembla més acomodada en fer pedagogia femenina progre que en inundar de sang la pantalla (petita); l'esperada 'Scream' (2022) desaprofita i caricaturitza els personatges de Sidney i Gale; i 'Deadstream' és un found footage amb aires a Sam Raimi que entreté i fa por, però no deixa de ser això, un barat found footage. Totes elles han estat pel·lícules atractives i amb potents campanyes publicitàries, i que sense estar malament del tot, per Zona Morta no mereixen estar en un Top 10.


Altres propostes cridaneres com 'Nope!', 'Black Phone', 'Troll', 'Crimes of the Futures' i 'Bones and All' no han tingut l'impacte en nosaltres que volíem, i d'altres com 'Bodies Bodies Bodies', 'Sissy', 'Dark Glasses' o la darrera 'Texas Chainsaw Massacre' són simples distraccions. Hi ha hagut altres com 'Nanny' i 'The Invitation' que no hem vist i, per tant, no podem jutjar. Òbviament, hi ha moltes més pel·lícules que podríem citar.


No ens volem oblidar que el 2022 també ha estat l'any d'una pel·lícula anomenada 'Sisu' que poca gent ha vist, però que va guanyar el darrer Festival de Sitges. Dirigida per l'escandinau Jalmari Helander, aquest és el seu segon llargmetratge i amb ella la segona victòria que obté al festival, després de fer-ho el 2011 amb 'Rare Exports'. És un èxit sense precedents.


Dit això, aquestes són per Zona Morta les deu millors pel·lícules de terror del 2022, vistes a sales de cinema, festivals i plataformes. No hi ha cap ordre meritori.



X

El retorn de Ti West al cinema i, en concret, al gènere de terror, no podia ser per una porta més gran. 'X' desenvolupa una història ambientada el 1979 influenciada pels clàssics de Tobe Hooper 'Trampa Mortal' i 'La Matança de Texas', on s'explica com el rodatge d'una pel·lícula porno de baix pressupost al ranxo d'uns avis a l'Amèrica profunda acabarà esdevenint un infern. Una narració senzilla però executada amb mestratge, aplicant West una estètica dels setanta en la fotografia, muntatge i banda sonora molt aconseguit, i a més aprofita un talentós repartiment encapçalat per una espectacular Mia Goth (amb doble interpretació) i Jenna Ortega. Tot plegat fa brollar la sang, la comèdia i l'erotisme a la pantalla. Ti West mai hauria d'haver-se apartat del gènere.



Pearl

Ti West sap perfectament que en el cinema de baix pressupost s'aprofita tot i es recicla, i és el que ha fet amb 'Pearl', preqüela de 'X'. Rodada just després de 'X' en la mateixa localització, la pel·lícula se centra ara en la joventut de la Pearl (coneguda a 'X'), que viu en el mateix ranxo en plena 1a Guerra Mundial i Grip espanyola (anys 10). Mia Goth borda una interpretació espectacular elevant el seu personatge a un nivell de demència impactant, però també resulta adorable, i es fa difícil no acabar estimant la Pearl malgrat ser una psicòpata. La millor interpretació femenina del 2022? Sens dubte. Amb el seu personatge Ti West ens té guanyats, però el nord-americà per aquesta ocasió no ha repetit els esquemes de 'X' i s'ha allunyat del slasher per aplicar un estil de cinema clàssic perceptible en les transicions, grafismes i tecnicolor. Un exercici (també) d'estil retro per treure's el barret.



Project Wolf Hunting

La pel·lícula més violenta i sanguinària del 2022 prové de Corea del Sud i es diu 'Project Wolf Hunting'. 2,5 tones de sang i més de 100 assassinats són els que ofereix aquesta superproducció situada en un vaixell de càrrega en mig de l'oceà, quan una espècie de Terminator comença a exterminar els passatges. Visualment és deliciosa, i presenta personatges carismàtics que interpreten escenes d'acció molt ben coreografiades. A més, els maquillatges i mutilacions resulten del tot creïbles, generant un impacte visual al públic que convida a tancar els ulls. Cames i braços a trossos, caps que exploten, decapitacions, degollacions, apunyalaments... i fins i tot humiliacions com pixar-se a sobre d'una víctima. Esteu avisats d'aquesta festa salvatge.



Watcher

'Watcher' no és una pel·lícula de por, però ens parla sobre la por. Un magnífic thriller psicològic proper al cinema de Hitchcock que atrapa des del minut un, on s'explica l'assetjament que viu la protagonista (Maika Monroe) per part d'un desconegut i la no credibilitat del seu marit. Discurs feminista plasmat amb brillantor per una debutant Chloe Okuno, que demostra que amb un pis, dos carrers, i un gat es pot fer crítica social i regalar alhora una pel·lícula entretinguda com poques. I la interpretació de Maika Monroe com a paranoica és també per aplaudir.



Terrifier 2

La pel·lícula que ha generat marejos, vomitades i abandonaments de sales de cinema als Estats Units és també una producció que ha obtingut beneficis quaranta vegades el seu pressupost. Però a efectes pràctics 'Terrifier 2' és un slasher millor que la seva predecessora i consolida el pallasso Art com una nova icona del cinema de terror al costat de Jason Voorhees i Michael Myers respectivament. 'Terrifier 2' té una duració excessiva de més de dues hores on el que s'explica és gairebé nul, perquè només es narra una successió d'assassinats d'allò més cruels i hemoglobínics, entremig de paranoies amb imatges acolorides. Hi ha poca història, si, però és tot tan delirant i macabre que ens encanta! I ull a Lauren LaVera com a nova reina del crit.



Christmas Bloody Christmas

Joe Begos és un director que estima el gènere de terror. El seu estil és inconfusible, aplicant sempre una posada en escena acolorida, amb personatges que diuen “fuck” a cada frase i punxant clàssics de la música rock i metall a cada moment. Però cada pel·lícula seva és diferent, i amb 'Christmas Bloody Christmas' ens ha fet passar una estona divertidíssima amb un Pare Nadal robòtic amb vocació exterminadora, en el que és un brutal slasher que no decebrà als fans de l'horror. Ara bé, demana paciència en el primer tram de la pel·lícula.



Speak No Evil

La guanyadora del TerrorMolins 2022 és també una de les nostres preferides d'enguany. 'Speak no evil' és un thriller violent, molt fosc i depriment, d'aquells que deixa mal cos un cop vist. Si bé no sorprendrà en l'àmbit narratiu a cap espectador familiaritzat amb el gènere de terror sí que sorprendrà pel grau de tensió que assoleix a determinats moments a través de “simples” diàlegs duts a terme per un repartiment molt encertat, i que tot catapulta a un tram final on explota tota la tensió acumulada. Tot plegat, un exercici de crueltat que ens recorda al millor Michael Haneke i que serà recordat, també, per una polèmica escena final que molts confessen no haver pogut suportar.



Venus

Jaume Balagueró presenta un thriller mafiós i drama familiar que es barreja amb el terror còsmic, i arriba a un clímax final memorable. Aplica idees ja concebudes en anteriors treballs seus com 'REC' i 'Musa', desenvolupant l'acció dins d'un edifici mig abandonat i fent aparèixer allà un culte que servirà per obrir la llauna de l'acció, la por i la supervivència femenina, tot reimaginant 'La llavor del diable' de Polansky en la direcció del 'The Lords of Salem' de Rob Zombie. La combinació d'idees és explosiva. Balagueró executa una transició del thriller mafiós cap al terror molt interessant, malgrat el look televisiu inicial i algunes irregularitats narratives amb relació al culte que són perdonables. Ho són perquè 'Venus' és una festa salvatge amb la qual tot fan de l'horror pot gaudir.



Resurrection

'Resurrection' és una de les genialitats d'aquest any i mereix ser vista. Duu a terme una història de violència masclista que amaga una sorpresa en forma de canibalisme que s'explica per trams, fins a arribar a un final obert tan boig que colpeja el teu raonament durant dies. A més, brillen les interpretacions de Rebecca Hall i Tim Roth, però sobretot ella, i la posada en escena és del tot elegant. 'Resurrection' és rica en idees i sorpreses, i tot plegat resulta irresistible i difícilment oblidable.



Pahanhautoja

'Ego' (títol castellà) o 'Hatching' (títol anglès) parla sobre perills del perfeccionisme, en una societat com és la finlandesa considerada com la més feliç del món. La seva directora es frega les mans amb aquesta idea i construeix un relat de terror amb ecos al cinema de Haneke, protagonitzat per una nena que canalitza el seu odi en un ou de corb que ha trobat al bosc i s'ha endut a casa, i que un dia acaba fent eclosió en un alter-ego monstruós. 'Ego' és un modern i monstruós conte de fades, que desprèn fredor a la narrativa i gran bellesa a la fotografia. És bonica en forma, però fosca i reflexiva en el seu fons, per a parlar-nos d'una societat com és la finlandesa on aparentment tot funciona, però que segons Hanna Bergholm està emmalaltida.


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris