 |
| Presentació de La Niña de la Comunión al Sitges 22 |
Aquest divendres 10 de febrer de 2023 arriba a les sales de cinema la pel·lícula de terror La Niña de la Comunión, una producció d'Ikiru Films i Atresmedia Cine amb la participació de TV3, i que Warner distribueix al nostre país.
Finals dels anys vuitanta. Sara, després de mudar-se a un poblet de la província de Tarragona, intenta encaixar amb els altres adolescents d’aquell lloc. A la Sara li agradaria assemblar-se a Rebe, la seva extravertida millor amiga. Una nit surten a una discoteca i, de camí cap a casa, es troben una nena amb una nina a la mà vestida de primera comunió. I és llavors quan comença el malson.
Una llegenda urbana sobre una nena vestida de comunió i que sustenta una nina amb cert poder malèfic, és el que dóna peu a desenvolupar aquesta història que ha estat pensada per dos especialistes en cinema de terror, com són Alberto Marini (Mentre Dorms) i Víctor Garcia (Gallows Hill), i que un dels grans guionistes del moment com és el Guillem Clua (Los Renglones Torcidos de Diós) ha desenvolupat en forma de guió. La direcció ha anat a càrrec del citat Víctor Garcia, qui després d'una exitosa carrera als Estats Units durant vint anys havent dirigit set pel·lícules, ha tornat a Catalunya per a rodar el seu primer llargmetratge a territori català, concretament a Corbera d'Ebre.
Presentada al Festival de Sitges 2022 en la Secció Oficial Fora de Competició, vam aprofitar l'ocasió per entrevistar en Víctor Garcia i conèixer els detalls del procés de producció de l'obra, el començament del projecte, les claus del seu funcionament, així com la vida cinematogràfica d'un cineasta que per falta d'una oportunitat laboral a casa seva va marxar a treballar a Los Angeles.
Nascut a Barcelona el 1974, Víctor Garcia va començar en la indústria del cinema en el camp dels efectes especials als anys noranta. El seu primer curtmetratge es va titular El Ciclo, i va ser presentat al Festival de Sitges 2003, on iniciaria un important circuit de presentacions del curt arreu del món. La seva feina li va obrir les portes de la indústria del cinema nord-americà, havent dirigit pel·lícules de terror com Return to House on Haunted Hill, Mirrors 2 i Hellraiser: Revelations.
Abans de llegir l'entrevista volem mostrar el nostre agraïment a Ikiru Films per organitzar l'entrevista i sobretot a en Víctor Garcia pel seu temps. Els desitgem el millor.
Podeu llegir la nostra crítica de La Niña de la Comunión.
-Em crida l'atenció que el guió està escrit pel Guillem Clua, però la història està pensada per tu i l'Alberto Marini. Explica'm com comença aquest projecte.
El guió el firma el Guillem. A nosaltres ens va arribar una proposta d'Atresmedia i de Warner, que tenien intenció de fer una pel·lícula de gènere que tingués aplicats els codis de terror juvenil i basada en la llegenda urbana de la nena de la comunió. Aleshores, el “Beto” [Alberto Marini] i jo, ens vam posar a escriure el tractament de la història i durant uns mesos vam estar donant-li voltes, creant vàries versions, fins que vam trobar una fórmula que semblava que ens funcionava a tots dos. Llavors ens van donar llum verda des de producció i vam atacar el guió. Amb el guió és quan entra el Guillem, que l'escriu. Nosaltres vam estar donant suport, però l'escriptura és tota del Guillem.
-Aquesta llegenda de la nena de la comunió és real?
Sí, és una llegenda urbana, però sense més ni més. És una aparició d'una nena vestida de comunió, però no existeix una resolució ni res més enllà de la imatge, que és l'únic que ens interessava. Volíem agafar aquesta imatge i donar-li una entitat pròpia a la pel·lícula.
-Només una curiositat, a la teva pel·lícula anterior Gallows Hill també apareix una nena amb una nina. És només una anècdota casual o és res que t'incomoda?
És gairebé fortuït. Potser la nina que apareix a La niña de la comunión sí que va més pels requisits mínims que ens demanava l'estudi. Diguem que no volíem donar-li una importància a la nina fins que no l'hagués de tenir, és a dir, que havia de ser un element que estava allà, però la història no tracta sobre aquesta nina. El que comentes de Gallows Hill la veritat és que ni me'n recordava que l'Ana Maria també apareixia amb una nina. En aquest cas sí que era per la imatge que generava, perquè en realitat la nina no tenia un pes específic a l'escena, simplement iconografia de la nena.
-Hi ha un detall que no m'encaixa del tot. Les comunions que fem a Catalunya i a la resta de l'estat espanyol no es porten nines a sobre. És simplement un detall inventat que serveix per desenvolupar el guió?
Ho hem integrat com quelcom que forma part de l'imaginari de la pel·lícula. M'interessava molt narrativament marcar moltes coses d'època que potser no s'allunyen massa de les actuals. El concepte que les nines són per les nenes és part del discurs que té la pel·lícula, d'aquesta mena de masclisme d'alineació. Que això en el fons és d'on venim, perquè a vegades ens enfadem dient “com pot ser que encara estiguem així?” i en realitat això no ens queda tan lluny. Les coses evolucionen, però es prenen un temps. I de sobte et trobes amb pautes de comportament que es repeteixen. I per a mi, això de les nines era com un element unificador d'aquest missatge. Sí que és cert que quant a guió això que et comento potser no estava tan marcat, però jo he volgut enfocar-ho en aquesta direcció.
-I contextualitzar la pel·lícula concretament als anys vuitanta, per què?
Contextualitzar-la ara no tindria massa sentit perquè es fan poques comunions i no funcionaria. La llegenda crec que s'origina als anys vuitanta, però sobretot ens agradava l'entorn i fer reflexionar sobre la societat, com posant una distància d'espai i lloc, i bàsicament de remarcar el que deia abans que hi ha coses que segueixen. I tampoc he volgut anar als anys vuitanta amb una nostàlgia absoluta, sinó simplement als vuitanta i prou, sense més intencions. Al final també són records que teníem de quan érem xavals el Beto, el Guillem i meus, i tot està una mica barrejat, però ens interessava sobretot per això, perquè era una dècada que encaixava per aplicar el tema religiós que formava part més de la vida quotidiana, que ara mateix està més donat de banda i volíem jugar amb la sensació de poble molt arrelat encara en un passat, passant una transició però igualment amb la rèmora del passat del país.
-Entenc que això és dificultat afegida a l'hora de fer la pel·lícula per tot el que suposa la posada en escena.
És una dificultat en tots els departaments: vestuari, maquillatge, perruqueria, art... Si, tot això sempre complica una mica les coses. L'altre dificultat era trobar un poble en el qual no sembli que hagi passat el temps, i trobar Corbera d'Ebre ens va anar molt bé. L'equip d'art va trobar un lloc adequat i a més ens deixaven plantar la càmera on volguéssim. Després, òbviament, allà hi havia mil coses que no formarien part de l'entorn d'un poblet dels anys vuitanta, però igualment el lloc era perfecte.
 |
| Víctor Garcia al rodatge La Niña de la Comunión. Imatge d'Ikiru Films. |
-Parla'm del maquillatge de la nena Ana Maria un cop caracteritzada com a espectre fantasmal. Va ser complex aconseguir la caracterització que volíeu?
Vaig començar al cinema com a tècnic d'efectes especials i vaig treballar durant molts anys amb DDT. Llavors, conec el David i la Montse [fundadors i equip guanyador de l'Oscar al Millor maquillatge a El laberint del faune] des de l'any 1992 i som amics des d'aleshores, i no vam poder trobar un millor aliat. De fet, ja vam treballar junts en la meva primera pel·lícula, i fins ara crec que no hem tornat a col·laborar mai. Llavors, quan vaig saber que podia rodar La niña de la comunión el primer que vaig fer va ser encarregar el maquillatge de la nena i la nina a DDT. Els vaig dir que fessin el que volguessin, i poc després em van començar a proposar coses, a presentar dissenys, i finalment ens vam quedar amb el que pots veure a la pel·lícula. Va anar tot molt bé perquè quan col·labores amb DDT no has de preocupar-te de res.
-Llavors totes les aparicions del personatge són sempre interpretades per una actriu, és a dir, que no hi ha animatrònics ni efectes digitals?
Exacte, totes les escenes interpretades per l'Helena. Volíem mostrar alguna escena en què la nena es mogués d'una manera peculiar sense haver de fer trucs digitals ni de càmera, i en el càstig vam trobar a l'Helena, que és espectacular, capaç de desmuntar tot el seu cos i fer coses molt xules. Llavors ho vam tenir molt clar. Va haver de fer sessions molt llargues de maquillatge i d'aplicació i neteja de pròtesis en el rodatge. Va ser intens per ella.
-Ets un director de cinema català que ha dirigit nombroses pel·lícules, però si no m'equivoco La niña de la comunión és la teva primera pel·lícula rodada a Catalunya. Com és?
Efectivament. No ho sé, això és cosa de la indústria d'aquí. Ha costat molt. Crec que aquesta és la meva setena pel·lícula si no recordo malament, perquè hi ha un parell d'obres que intento desvincular-me d'elles i sembla em persegueixin, però les he fet sempre amb producció nord-americana i aquí mai hi ha hagut la possibilitat. L'origen d'aquesta pel·lícula està lligat al fet que Atresmedia i Warner volien desenvolupar aquest projecte, i quan buscaven un director en aquell moment estava treballant amb l'Oriol Paulo dirigint la segona unitat de la sèrie El Inocente. En una conversa que va tenir l'Oriol amb ells li van dir que estaven buscant un director per fer una pel·li, i l'Uri els va dir que parlessin amb mi. Llavors, en recomanar-me ell em vaig colar. Però que hagi fet aquesta pel·lícula en part ha sigut per amics, perquè conec a l'Uri des de fa molts anys i me l'estimo moltíssim. De fet, el nom de la discoteca Mirage que surt a la pel·lícula és el primer títol que tenia el guió de la que va acabar sent després Durante la Tormenta, la pel·li de l'Oriol Paulo, i ho vaig fer una mica com una picada d'ullet a ell.
-La sensació que em dona això que expliques és que ets el típic exemple de talent català que ha de marxar a l'estranger a buscar-se la vida i que acaba triomfant, i que després al cap del temps acaba tornant. En el teu cas decideixes marxar als Estats Units, per què ho vas fer?
Vaig marxar el 2004. El meu primer curtmetratge el vaig estrenar al Festival de Sitges el 2003 [titulat “El Ciclo”], i després va iniciar un circuit de festivals per Europa i sobretot els Estats Units. Tot va començar en un festival a Los Angeles anomenat Screamfest on em van convidar, i allà el president del jurat era l'Stan Winston, que és un dels tècnics d'efectes especials més importants que hi ha hagut. Vam anar i vam guanyar. No només vaig conèixer el Stan Winston sinó que em va donar el premi al millor curtmetratge, i va ser una meravella absoluta. Llavors, ja tornat a Barcelona, al cap d'uns dies vaig rebre un e-mail d'un mànager que havia vist el meu curtmetratge i li havia encantat, i que em volia representar. Volia que tornés als Estats Units i allà em presentaria agències i altres. A Catalunya no hi havia prou soroll encara amb el curtmetratge, que era molt de gènere de terror. Em vaig adonar que si allà em volien doncs havia d'anar-hi, i allà és on vaig aconseguir la meva primera pel·lícula que, per cert, també va ser per Warner. I ara he tornat a casa i també ha estat per Warner curiosament.
-Allà vas rodar Return to House on Haunted Hill, Mirrors 2 i Hellraiser: Revelations, que són pel·lícules que tot fan del gènere amb aspiració a ser cineasta voldria dirigir. Ara bé, també són les seqüeles que no dirigeix William Malone, ni Alexandre Ajá, i la que Doug Bradley s'absenta. Com ho vas afrontar? Amb il·lusió o amb por a decebre els fans?
Sempre hi ha por a decebre els fans, però en el fons és impossible no decebre en algun aspecte, perquè és molt difícil fer una pel·lícula que acontenti a tothom. Estem parlant de franquícies potents. La de Haunted Hill al final vam poder treballar amb el Jeffrey Combs, que apareixia a la primera entrega, perquè vaig insistir bastant als productors que no podíem fer una nova Haunted Hill sense ell, ja que era un personatge bàsic en la primera. En aquest cas sí que ho vam lligar tot molt més bé. Crec que Return to House on Haunted Hill va ser una producció que va arribar abans d'hora, perquè més enllà del muntatge que ha sortit editat en DVD és una pel·lícula que es va fer pensant en els nous formats HD DVD i Blu-ray, que van sortir alhora i tenien una capacitat d'emmagatzematge molt més gran que un DVD. Llavors, la idea que teníem era la de fer una pel·li interactiva. Teníem com a referent un DVD, que era el de Destí Final 3, en el qual l'espectador podia triar en segons quins moments de la història la seva continuïtat, però al final sempre tornaves a la mateixa línia argumental. Llavors, el que jo els vaig proposar, va ser fer una aventura, que els personatges per una mala decisió poguessin morir i s'acabés la pel·lícula i sortissin els crèdits. Als productors els va fer gràcia la idea i van mirar si ho podien fer tècnicament, i va ser així. La pel·li en realitat té set moments en el que tu podies triar la continuïtat narrativa i el format et redireccionava, amb sis finals diferents, i tot plegat era una bogeria. Però això no va arribar a gairebé ningú perquè en aquella època molt poca gent tenia HD DVD i Blu-ray, i es va quedar tot allà com perdut, i em trobo encara avui que la gent no sap que existeix aquesta versió de Return to House on Haunted Hill on es pot jugar amb la història. L'únic lloc on s'ha projectat amb aquest format va ser a Los Angeles, precisament amb el Jeffrey Combs amb un comandament a la mà, i quan es parava la imatge depenent dels aplaudiments del públic en segons quina resposta, el Combs feia anar la història cap a una banda o altra. Anys després es va fer Black Mirror: Bandersnatch per Netflix que es va vendre com la primera pel·lícula interactiva... doncs no, la primera la vaig dirigir jo.
-Pel que fa a Hellraiser: Revelations pot ser que t'encarreguessin la direcció unes setmanes abans que comencés el rodatge?
Va ser tot un despropòsit. De Hellraiser: Revelations els meus mànagers me la van colar mentre jo estava a Europa. Em van trucar dient-me que els Weinstein em volien i això em va alegrar molt, i llavors vaig tornar cap a Los Angeles per a signar el contracte. Un cop allà em trobo que és una producció amb ínfim pressupost, amb dotze dies de rodatge i sense el Doug Bradley. Ell va decidir que no tornaria a interpretar el Pinhead, i no perquè jo fos mal director, perquè a més el guionista [Gary J. Tunnicliffe] del film era amic seu i a més el va maquillar en diverses seqüeles, sinó perquè li estaven oferint com 1.500$ per jornada i a sobre s'havia de pagar el vol fins a Los Angeles. Hi va haver molt de despropòsit en la cobertura que es va fer d'aquesta pel·lícula i ho considero avui una trampa mortal. Ells només volien estar rodant el 5 de setembre per no perdre els drets de la franquícia i poder en el futur rodar un reboot de l'original. Llavors, els 5 de setembre me'n recordaré sempre, que estàvem rodant amb una actriu (només una, perquè molts actors i actrius de la pel·li encara no havien arribat a Los Angeles) uns plans aleatoris a dins d'una casa, pensant que l'endemà ens cancel·larien el rodatge perquè la productora ja té el que volia. Per sorpresa no ho van cancel·lar, però potser hauria estat millor que ho cancel·lessin...
-Abans has comentat que hi ha dues pel·lícules que t'agradaria apartar de la teva carrera. Hellraiser: Revelations seria una?
Si, en certa manera sí, però, per altra banda dic “ostres”, jo he fet un Hellraiser, saps? Això no ho pot dir tothom. I malgrat la producció caòtica que va tenir també forma part de l'univers de la saga. Jo i la resta de l'equip la vam defensar tan bé com vam saber i ens van deixar. I tinc la capsa de Lemarchand a casa, que és l'original, i mola perquè és la de la pel·li (riu). A més, aquesta capsa l'havien fet servir a dues seqüeles anteriors.
-Per últim, si t'haguessis de quedar amb una pel·lícula de la teva carrera amb quina et quedaries?
Sempre torno a El Ciclo, perquè és quan més llibertat he tingut mai. Vaig sempre per grau de llibertat. També La niña de la comunión probablement és la pel·lícula que he tingut una involucració, llibertat i suport més gran tant de l'estudi com també d'Atresmedia i Warner. Sempre han estat súper a favor d'aquesta obra. He tingut una llibertat molt bèstia i he sentit una confiança que no sempre havien dipositat en mi els productors d'altres projectes. Estic especialment satisfet amb La niña de la comunión per això.
0 Comentaris