L'estrella pop japonesa Kazuya Kamenashi protagonitza Lumberjack the Monster, amb una notable interpretació de psicòpata.
Duel de psicòpates
Akira Ninomiya és un advocat implacable que no dubta a eliminar qualsevol que s'interposa en el seu camí. Un dia és atacat per una persona emmascarada, però sobreviu a l'assalt, això el fa obsessionar-se per trobar l'atacant i venjar-se'n. Tots dos són psicòpates.
L'incombustible Takashi Miike torna enguany amb un vibrant thriller policial sobre un duel de psicòpates que atrapa des del seu primer minut. Una pel·lícula amb to formal on prevalen els diàlegs penetrants, les sospites, investigacions i puntualment brutals assassinats, a més de nombroses sorpreses que reserva la història. Pel mig, una investigadora policial investiga els assassinats que es van cometent, en el que acaba sent un duel a tres bandes.
Lumberjack the Monster és una pel·lícula que potser peca de contingència pel que fa a la violència i bogeria a la qual ens té habituats Miike. De fet, és una pel·lícula que no té gaire sang. En tot cas està molt ben narrada, gràcies a un guió de Hiroyoshi Koiwai escrit amb pols, amb un ritme pausat -que no pesat- i sense palla afegida. Una història que no és de terror, però que té algun element de ciència-ficció que fan de l'obra un producte que agradarà als fans del gènere fantàstic.
La interpretació d'Akira a càrrec de Kazuya Kamenashi -una estrella pop nipona- té presència i lluïment, donant vida a un implacable advocat narcisista que controla absolutament tot el que l'envolta. Una persona meticulosa, explosiva, violenta i elegant, que ha de plantar cara a un psicòpata emmascarat que s'obsessiona d'ell. Aquest emmascarat té una estètica terrorífica i la seva identitat és un secret que no es revela fins el tram final.
Amb Takashi Miike no se sap mai amb què pots trobar-te, i més després d'uns darrers productes fallits live action que només interessen als otakus. Lumberjack the Monster és un thriller policial intens i interessant, un joc de monstres psicòpates que genera assassinats i obre pas a nombrosos girs narratius que atrapen l'espectador al llarg de les més de 2h de metratge. Però, hi trobem a faltar el Miike més desacomplexat i extrem. Això no obstant, la pel·lícula és satisfactòria, i destacable també un treball de repartiment notable.
0 Comentaris