El segon llargmetratge de Tilman Singer després de Luz, ha estat rodat en 35 mm i format panoràmic. Hunter Schafer protagonitza.
Terror reproductiu
És possible que els ornitòlegs estiguin familiaritzats amb el fet que els ocells cucut deixen les seves cries als nius d'altres ocells com a paràsits, però jo no ho sabia. Aquesta és la premissa inquietant de la qual parteix Cuckoo, una producció nord-americana dirigida i escrita per Tilman Singer, després de brillar amb el seu debut, Luz. En aquesta ocasió, el terror es desplega a través de llaços familiars incerts, secrets foscos, un científic boig, un complex turístic inquietant i una dona fantasmagòrica que fa molta por. Tot això en un escenari de terror reproductiu, amb un desenvolupament més estrany que coherent.
La història comença amb el viatge de la Gretchen als Alps bavaresos per reunir-se amb el seu pare i madrastra, en un poble on un amic de la família regenta un hotel. Un cop allà, Gretchen comença a sentir sorolls estranys i a tenir visions aterridores d’una dona que la persegueix.
Podríem veure Cuckoo com una obra que combina elements d’Els nens del Brasil i La llavor del diable, amb influències del cinema de fantasmes japonès, la nova carn de David Cronenberg i els thrillers intricats de Brian De Palma. És un popurri d’idees que es teixeixen en una trama de ciència-ficció, on un científic, propietari d'un complex turístic bavarès, busca controlar els sistemes reproductius de les dones. Singer ofereix una visió del terror que juga amb microbucles temporals, escenes fora de camp i un muntatge amb lògica de malson, que resulten tan curioses com inquietants i efectives. Les escenes d’horror protagonitzades per Hunter Schafer són especialment destacables, amb una actuació molt física i visceral com a supervivent.
Tot i això, Cuckoo pretén abraçar massa idees alhora, i això li passa factura. Molts conceptes no es desenvolupen ni es justifiquen completament. El misteri inicial, que recorda La Resplendor de Stanley Kubrick amb dones que vomiten, trucades estranyes i aparicions espectrals, perd força quan arriba el moment de revelar els secrets. Les explicacions dels personatges són poc clares, la trama es paralitza, i les complexitats plantejades al complex turístic queden sense resoldre. Conceptes com els vòmits, les fecundacions, les perruques, els bucles temporals i la flauta es plantegen però no es justifiquen, deixant una història d’ornitologia i reproducció que, tot i tenir moments excel·lents de tensió i persecució, acaba sent incoherent.
Els personatges secundaris són prou interessants per acompanyar el tour de force de Hunter Schafer (Euphoria) com a supervivent, i el científic malvat interpretat per Dan Stevens (Abigail) aporta una conspiració macabra. Tots tenen un paper actiu, però els seus personatges semblen desaprofitats per la manca de cohesió argumental, fent que Cuckoo sigui una pel·lícula desequilibrada, on sovint menys hauria estat més. Val la pena destacar el paper secundari de l'actriu catalana Greta Fernández.
Visualment, Cuckoo és una obra molt atractiva. Rodada en 35 mm i format panoràmic, la imatge té la textura granulada del cel·luloide i uns colors vius, gràcies a l'excel·lent fotografia de Paul Faltz. A més, la banda sonora, grinyolant, estrident i immersiva, aconsegueix posar nerviós l’espectador i crear l’atmosfera adequada. En l’àmbit tècnic, Cuckoo és impecable, i això permet a Singer mantenir un ritme constant, amb escenes d’acció i terror ben planificades, on Schafer i Stevens brillen i ofereixen una experiència emocionant.
Tot i això, la bogeria i imperfecció de Cuckoo podrien convertir-la amb el temps en una pel·lícula de culte, però no és un argument que defensaré. L’excés pot convertir un desastre en entreteniment de mitjanit, però aquest segon llargmetratge de Tilman Singer és un "sense sentit" que es pren massa seriosament a si mateix.
0 Comentaris