La pel·lícula parla sobre un trist fenomen històric europeu dels segles XVII i XVIII, en què, principalment dones, cometien assassinats per evitar el suïcidi i així assegurar-se expiar els pecats abans de la pena de mort.
Expiació de pecats
El baño del diablo és la pel·lícula més fosca fins ara dels directors austríacs, coneguts per un cinema fred i pertorbador que trenca tabús entorn de les relacions familiars i la falsa sensació de seguretat entre elles. Aquest film segueix aquesta mateixa línia, abordant un trist fenomen històric europeu dels segles XVII i XVIII, en el qual es van cometre assassinats, principalment de dones, aprofitant una llacuna moral en la doctrina cristiana. En aquella època, el suïcidi era considerat un pecat imperdonable, que condemnava eternament l'ànima. Per aquest motiu, aquells que volien suïcidar-se sovint cometien un assassinat primer, normalment d'infants, per després ser confessats per l'Església, purgats de pecats i posteriorment executats, amb l'esperança d'aconseguir així la salvació celestial. És en aquest context que coneixem la història d'Agnes, una jove d’un petit poble de muntanya de l’Àustria rural de fa quatre segles, que s'acaba de casar, però la seva vida matrimonial no és com s'imaginava. Què pot fer quan ja no pot suportar el dolor existencial?
Els directors no se centren tant a crear una narrativa terrorífica com a exposar el món que condemna Agnes a un destí tan tràgic. El que ens mostren pot ser impactant pel context històric, sobretot des d'una perspectiva social i folklòrica, però tot plegat s’acosta més al fals documental que no pas a la ficció. Això fa que, malgrat el seu impacte inicial, la història d'Agnes no arribi a ser tan colpidora com podria.
Els cineastes defugen de la clàssica divisió entre bons i dolents, plantejant una reflexió que es pot traslladar a l'actualitat: les expectatives, el sistema de coerció i control sobre les dones, i les experiències que només elles comprenen del tot. No obstant, la prioritat de Veronika Franz i Severin Fiala sembla ser la d'endinsar-se en la lògica de les ments de fa quatre segles, incomprensible per a la nostra societat moderna. El retrat social de l'època és creïble, mostrant com el catolicisme controlava fermament les vides dels fidels, tot i que la pel·lícula no es converteix en una crítica directa a la religió. Creences com beure la sang d’un assassí per curar malalties o robar el dit d’una condemnada per oferir-lo com amulet a una dona que volia quedar-se embarassada eren reals en aquella època, i avui dia, pertorbadores.
L’estil cinematogràfic de Martin Gschlacht, mereixedor d'un premi al Festival Internacional de Cinema de Berlín, aporta una estètica contemplativa a la pel·lícula, amb l’ús de llum natural i interiors il·luminats només amb espelmes i fogueres. Els exteriors, freds i humits, amb tons apagats i una fotografia de colors escassos, evoquen una imatge decadent i inquietant que recorda a films com La bruixa. Tot això narrat des de la perspectiva d'Agnes (interpretada per Anja Plaschg), qui fa una evolució cap a la demència i l'horror. Viu una vida no desitjada, sense amor ni afecte familiar, atrapada en la duresa de la vida rural i en una casa que no li agrada, on la seva sogra la desaprova constantment. Ni tan sols la caritat li porta felicitat. Només la fe divina sembla donar-li forces. El seu marit, Wolf (David Scheid), tot i no maltractar-la, és fred i distant, poc interessat en el sexe i, a més, impotent, fet que augmenta la frustració d'Agnes, qui veu la maternitat com el propòsit diví de la vida. En aquest sentit, El baño del diablo és una reflexió sobre la depressió i el suïcidi a l'Europa germànica dels segles XVII i XVIII.
Per tot això, és difícil considerar El baño del diablo una pel·lícula de terror en el sentit tradicional. És més aviat una exploració inquietant de la naturalesa humana en una època on l’Església dictava totes les normes de la vida. A més, tracta una escletxa en la moral cristiana que va generar centenars d’assassinats. Sense cap mena de respir còmic ni harmonia en la seva trama fosca i decadent, El baño del diablo és, sens dubte, la pel·lícula més fosca dels directors austríacs fins ara, i també la seva millor obra.
0 Comentaris