La pel·lícula de terror de Damian McCarthy (Caveat) que ha fet tremolar el públic del Festival de Sitges.
Quan el cinema de terror fa por
Sovint les pel·lícules de terror no són tan aterridores com esperem. Tot i així, de tant en tant apareixen produccions amb una visió clara del seu director, que, tot i les seves limitacions, resulten interessants per la manera com aborden velles idees amb nous enfocaments. Oddity, malgrat les seves imperfeccions —i en té moltes—, està lluny de ser un fracàs.
Dirigida per Damian McCarthy, qui va debutar amb l'excel·lent Caveat i ha realitzat diversos curtmetratges de terror, Oddity és un thriller sobrenatural amb elements de terror. La història se centra en la mèdium cega Darcy (interpretada de manera excel·lent per Carolyn Bracken), que, després del brutal assassinat de la seva germana bessona, decideix utilitzar un maniquí de fusta de la seva botiga d'antiguitats per esbrinar la veritat sobre el crim. A mesura que s'endinsa en el misteri, la Darcy s'ha d'enfrontar a secrets foscos i forces malèvoles relacionades amb la mort de la seva germana.
Seguint l'estil de Caveat, McCarthy crea un relat aterridor ambientat en dos escenaris interiors: una casa aïllada i un hospital psiquiàtric. Tot i mantenir una estètica similar a la seva obra anterior, aquesta vegada la història es narra de manera no lineal, amb el·lipsis i flashbacks que l'espectador ha d'anar reconstruint com si fos un trencaclosques. Això pot generar una sensació caòtica i deixar alguns fils narratius oberts, però McCarthy aconsegueix mantenir l'espectador enganxat.
Oddity és una pel·lícula que fa por. El director demostra un coneixement del gènere, jugant amb les expectatives de l'espectador i aconseguint moments d'autèntica incomoditat. L'ambientació fosca, rural i silenciosa reforça la sensació d'aïllament i amenaça latent, atrapant l'espectador en una atmosfera que fa pensar que tot pot col·lapsar en qualsevol moment.
Malgrat tot, Oddity no acaba de complir del tot amb les seves pròpies expectatives. Tot i alguns moments de brutalitat i jumpscares efectius, l'encert principal de McCarthy és la seva capacitat per augmentar la tensió i generar incomoditat, amb forces sobrenaturals i secrets que es revelen a poc a poc. Però, en termes narratius, sembla que el director no acaba de saber cap a on dirigir la història, desaprofitant el potencial de l'assassí, el maniquí de fusta, l'intern mossegador i l'ambientació de l'hospital psiquiàtric. El resultat final és fred i covard, sense l’audàcia d'explotar plenament cap de les múltiples idees que introdueix. L'excés de formalitat de McCarthy no resulta del tot satisfactori.
Tot i això, Oddity no és una mala pel·lícula. Mereix ser vista i es pot gaudir del seu terror, de la mateixa manera que el públic va gaudir amb Caveat —i, per cert, el conillet d'aquella pel·lícula fa un cameo aquí—. Tot i que es queda curta en narrativa, és efectiva a l'hora de generar por, i McCarthy demostra amb aquest segon treball que coneix bé el gènere.
0 Comentaris