La nova pel·lícula de Steven Soderbergh capgira la canònica història de casa embruixada i la narra des de la parspectiva del fantasma.
Les pel·lícules que es fonamenten en un concepte i mecanisme (per molt originals que siguin) corren cert risc. Això és perquè, quan l'espectador es troba amb una alteració conceptual presentada com a novetat, la resta de l'obra pot semblar irrellevant. Aquest és el cas de Presence, la nova pel·lícula de l'oscaritzat director Steven Soderbergh (Contagi), basada en un guió de David Koepp (L'últim esglaó). La proposta inverteix les regles del cinema de fantasmes i s'explora des de la perspectiva de l'antagonista, el fantasma. Tanmateix, no és totalment nova, ja que fa poc es va estrenar De naturaleza violenta, que abordava l'acció des del punt de vista d'un psicòpata en un film slasher.
Partint del respecte pel clàssic relat de casa embruixada, on una família s'instal·la i sorgeixen fets paranormals, aquest exercici de voyeurisme obliga el director a distanciar la càmera dels personatges, generant una fredor que dificulta la connexió amb l'argument. Si en els primers quinze minuts no t'involucres en aquest joc contemplatiu, la resta del metratge pot resultar avorrit. És més interessant observar el talent de Soderbergh darrere la càmera, amb plans seqüència molt ben executats que simulen els moviments del fantasma per la casa; però si t'hi fixes, és que ja has perdut la connexió amb la pel·lícula.
Cal advertir que, tot i que parteix del cinema de cases embruixades, Presence no és una pel·lícula de terror. És un drama familiar amb una tragèdia viscuda al passat pels seus protagonistes, que resulta insípid per la fredor que s'estableix entre espectador i personatges. La banda sonora, emotiva i bella, intenta connectar sense éxit les dues parts.
Només l'escena final, rodada amb un espectacular pla seqüència, aconsegueix generar tensió i incomoditat, a més d'un gir narratiu interessant. Però ja és massa tard. Presence és conceptualment interessant per la seva inversió de mecanismes ben coneguts del cinema de cases encantades, demostrant que fins i tot els gèneres amb fórmules estables poden ser repensats. No obstant això, la seva execució voyeurística resulta avorrida. No interessa el que expliquen els seus personatges, i el ritme pausat genera distanciament, malgrat que hi hagi escenes puntuals que podrien considerar-se sobrenaturals.
0 Comentaris